Els meus inicis damunt d'una bici

Desde petit que sempre m'ha agradat anar amb bici, vaig començar pedalant amb una b.h. de roda 20" que es plegava per la meitat amb una manivela. Després de que aquesta s'em quedés petita em van comprar una mountain bike "diseño pryca" tot un ferro amb 21 velocitats i canvis deore super antics, encara la conservo, i es que m'agradava molt modificar-les i sobretot pedalar per camins, la mítica casa china del secà, on hi havia una baixada forta i pronunciada i un cert dia vaig tenir un aparatós accident, al final de la baixada vaig frenar de cop fent una tomabarella que em va deixar mig atontat, al arribar a casa em van curar les ferides i tot just després vaig perdre el coneixement, recordo ser a l'hospital i preguntar-li a la meva mare si tenia col·legi el dia següent quan eram en ple estiu i estava de vacances, vaig tenir el que en diuen una perduà momentànea de memòria. Un parell d'anys després vaig tornar a tenir un ensurt amb la bici d'un amic que li acabava de posar comptaquilòmetres, com que jo en la meva no en tenia, vaig voler provar a quan la posava, recordo que vaig arribar a 36km/h en una recta, que per ser una mtb i jo tenir uns 13 anys estava força bé, vaig arriscar tant que en una corva tancada em vaig trobar un cotxe de cara i m'el vaig menjar, el resultat va ser volar per damunt del capó del cotxe caient miraculosament bé però vaig picar amb el genoll al cotxe i em vaig fer una fisura, lo pitjor no va ser el genoll, sinó la bici del meu amic, amb la roda del davant feta un vuit, la forquilla doblegada, i els canvis trencats i un pedal també trencat, quan em vaig aixecar el conductor va passar de mi, només es va preocupar de si el seu vehicle estava bé, jo vaig tornar a casa coix, i amb la bici aixecada perque la roda del devant no girava...

Vaig participar a una cursa popular a les festes de balàfia quan tenia 13 o 14 anys i recordo patir molt, vaig atacar només surtir, i després de 500m em va començar a adelantar tothom, com que estaven totes les categories mesclades no hi havia distinció...després anys enrera va deixar de fer-se aquesta cursa i ja no vaig poder participar-hi.

Part de la meva infancia es va veure alimentada per els tours del Miguelón, al no haver d'anar a classe a l'estiu, em quedava mirant el tour i veient com guanyava any rera any, crec que d'aquí em ve la principal motivació del ciclisme que a dia d'avui practico, el de carretera.

Disfrutava veient com pedalava, com aguantava a la muntanya, com em feia vibrar a les cronos, era i serà el millor ciclista espanyol de tots els temps.

Volia fer ciclisme de carretera, però degut al meu creixement progresiu el meu pare va obtar per a que provés de jugar a bàsquet a l'escola, van ser tres anys en els quals jugava de pivot, no era l'esport que m'omplia i és potser per això que mai vaig voler arribar molt lluny en ell.

Després d'aquests 3 anys i amb 18 anys, em vaig apuntar al club ciclista terraferma que em va recomanar un amic i d'això ja fa set anys!!!La meva primera bici de carretera una contini amb els canvis al quadre, que poc després vaig substituir per la pinarello, talla 60, grup veloce de 9, i 10,990kg de pes!!! Està clar que per ser una bici d'alumini amb la forquilla de carbono i la talla XL doncs lleugera no havia de ser-ho, encara la conservo per al rodillo i la veritat és que va molt bé tenir dues bicis, per si mai passa res.

En l'actualitat com ja molts sabeu tinc la time que pesa 3 quilograms menys que la pinarello, però continua sent talla 60 i és lleugera però no tant com ho seria una d'inferior talla.

I és que medir 1'92 i pesar 82kg no sóc característiques propies d'un ciclista professional, però no aspiro a ser professional, simplement m'ho passo bé pedalant, vaig començar anant a marxes, després a fer velodrom, i fins fa uns tres anys a competir, l'últim any ja més en serio, però és un esport que sobretot és dur, molt més dur que altres, que requereix molt esforç i dedicació, saber descansar, saber alimentar-se, tenir ganes d'entrenar i de superar-se.

Si hi ha il·lusió les coses acaben aconseguint-se, de moment la il·lusió la conservo i les ganes també.

El ciclisme és un esport que competint o no, sempre tindré clara una cosa i es que la sensació de llibertat i el plaer de contemplar els paisatges que et dona, és tan gratificant que val la pena pedalar mentres les forces t'acompanyin.

Així doncs a tots els que us agrada pedalar i disfrutar d'aquest meravellós us envio una salutació molt cordial!!!!!

Ens veiem a la carretera!!!